dilluns, 15 de gener del 2018

MINERALS RADIOACTIUS

La majoria de les fotos d'aquest blog i les informacions que  hi apareixen estant obtingudes sota la llicència de Viquipèdia, en aquest enllaç. 


A) MINERALS QUE CONTENEN URANI:

1) Arapovita
2) Betafita
3) Brannerita
4) Coffinita
5) Cousinita
6) Euxenita-(Y)
7) Ishikawaïta
8) Itriocolumbita-(Y)
9) Itrocrasita-(Y)
10) Itrotantalita-(Y)
11) Metavanmeersscheït
12) Mianningita
13) Samarskita-(Y)
14) Samarskita-(Yb)
15) Sedovita
16) Torita
17) Uranopolicras
18) Uranosilita
19) Uvanita

D'aquests 19 minerals en veurem els 5 següents:

1) ARAPOVITA:

Resultat d'imatges de arapovita mineral


L'arapovita és un mineral de la classe dels silicats, que pertany al grup de la steacyita. Rep el nom de YU. A. Arapov, geòleg rus i petrògraf, qui va treballar a la serralada del Turquestan.
L'arapovita és un ciclosilicat de fórmula química U4+(Ca,Na)2(K1-xx)Si8O20, sent x~0,5, que va ser aprovat per l'Associació Mineralògica Internacional l'any 2003. Cristal·litza en el sistema tetragonal en zones d'uns 0,3 mil·límetres en cristalls de turkestanita. La seva duresa a l'escala de Mohs es troba entre 5,5 i 6. És l'anàleg d'urani de la turkestanita.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'arapovita pertany a "09.CH - Ciclosilicats amb dobles enllaços de 4[Si4O12]8-" juntament amb els següents minerals: hialotequita, kapitsaïta-(Y), iraqita-(La), steacyita i turkestanita.
Es troba com zones de color verd fosc en cristalls de turkestanita en llambordes a la morrena glacial Darai-Pioz, rica en fragments de roques alcalines. Sol trobar-se associada a altres minerals com: microclinaaegirina, polilitionita, stillwellita-(Ce) o turkestanita. Només se n'ha trobat al glaciar Darai-Pioz, a la serralada Tien Shan(Tajikistan).


Diccionario de Epónimos: arapovita

2) TORITA:

La torita, de fórmula (Th, U) SiO4, es un raro nesosilicato u ortosilicato de torio, que cristaliza en el sistema tetragonal y es isomorfo con los minerales circón y hafnón. Es el mineral más común del elemento torio y casi siempre es muy radiactivo. Recibió ese nombre en 1829 para reflejar su contenido de torio. La torita fue descubierta en 1828 en la isla de Løvø, Noruega, por el vicario y mineralogistaHans Morten Thrane Esmark, quien envió los primeros ejemplares de este mineral negro a su padre, Jens Esmark, que era un profesor de mineralogía y geología.
Las muestras de torita generalmente provienen de pegmatitas ígneas y de rocas volcánicas extrusivas, filones hidrotermales y están en contacto con rocas metamórficas. También se sabe que se producen como pequeños granos de arenas detríticas. Los cristales son raros, pero si se encuentran suelen poseer forma de cristales prismáticos cortos con terminaciones piramidales. Suele presentarse en asociación con otros minerales como circónmonacitagadolinitafergusonitaytrialitauraninita y pirocloro.​
La torita es actualmente un importante mineral de uranio. Una variedad de torita, a menudo llamada "uranotorita", es particularmente rica en uranio y ha sido un mineral de uranio viable en BancroftOntarioCanadá. Otras variedades de torita son la "orangita", una variedad de color naranja, y la "calciotorita", una variedad impura con pequeñas cantidades de calcio.
La torita aparece habitualmente metamíctica e hidratada, por lo que es un mineral ópticamente isótropo y amorfo. Debido a las diferencias en la composición, el peso específico varía desde 4,4 hasta 6,6 g/cm3. La dureza es 4,5 y el lustre es vítreo o resinoso. El color es normalmente negro, pero también negro parduzco, naranja, amarillo-naranja y verde oscuro.
Debido a que la torita es altamente radiactiva, las muestras se han metamictizado. Esta es una condición en que se encuentran los minerales radiactivos que es resultado de los efectos destructivos de su propia radiación sobre su red cristalina. El efecto puede destruir una red cristalina por completo, dejando la apariencia exterior sin cambios.
   Resultat d'imatges de TORITA         Thorite-288916.jpg


3) URANOSILITA:

La uranosilita és un mineral de la classe dels silicats. El seu nom reflecteix la seva composicióurani (Uran) i silici (sil).


La uranosilita és un silicat de fórmula química UO3·7SiO2. Va ser aprovada com a espècie vàlida per l'Associació Mineralògica Internacional l'any 1981. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Només amb una gran ampliació amb el microscopi electrònic de rastreig es poden observar els cristalls en forma d'agulla.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la uranosilita pertany a "09.AK: Estructures de nesosilicats (tetraedres aïllats), uranil nesosilicats i polisilicats" juntament amb els següents minerals: soddyitacuprosklodowskitaoursinitasklodowskitaboltwooditakasolitanatroboltwooditauranofana-βuranofanaswamboïtahaiweeïtametahaiweeïtaranquilitaweeksitacoutinhoïtaursilitamagnioursilita i calcioursilita.
Va ser descoberta l'any 1981 al dipòsit d'urani de la vall de Krunkelbach, Menzenschwand, a Selva Negra (Baden-WürttembergAlemanya). També ha estat descrita, probablement, a la mina de plom de Madison, al comtat de Carroll (Nou HampshireEstats Units). Sol trobar-se associada a studtitauranofanaquars i hematites.

Resultat d'imatges de URANOSILITA mineral

4) UVANITA

La uvanita és un mineral de la classe dels òxids. Rep el seu nom en al·lusió a la seva composició, que conté urani i vanadi.
La uvanita és un òxid de fórmula química estimada U26+V65+O21·15H2O. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Es troba en forma de recobriments cristal·lins i de manera massiva.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la uvanita pertany a "04.HB - V[5+6+] Vanadats: uranil Sorovanodats" juntament amb els següents minerals: carnotitamargaritasitasengieritacurienitafrancevillitafritzscheïtametavanuralitavanuralitametatyuyamunitatyuyamunitastrelkinita i rauvita.
Va ser descoberta a la muntanya Temple al districte de San Rafael, al comtat d'Emery, UtahEstats Units. També ha estat descrita a altres indrets dels Estats Units, a l'Argentina, a la Xina i a Eslovènia. Sol trobar-se associada a altres minerals com: rauvitaòpal-ANmetatorbernitahewettitaguix i carnotita.

Resultat d'imatges de uvanita

5) COUSINITA / COUSONITA:

La cousinita és un mineral de la classe dels sulfats. Rep el seu nom en honor de Jules Cousin (1884–1965), president del Consell d'Administració de la Unió Minera d'Alt Katanga, al Congo.


La cousinita és un sulfat de fórmula química MgU2Mo2O11·6H2O. Podria tractar-se possiblement d'una umohoïtaamb magnesi. L'Associació Mineralògica Internacional té reconeguda aquesta espècie com a vàlida, tot i que és qüestionable, i nous anàlisi amb mètodes més moderns són necessaris. Cristal·litza en el sistema monoclínic, formant cristalls prims, laminars.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la cousinita pertany a "07.H - Urani i uranil molibdats i wolframats, Amb U4+" juntament amb els següents minerals: sedovita i moluranita.
Es troba com un producte d'alteració del mineral d'urani que conté molibdè. Sol trobar-se associada a altres minerals com: uraninitamolibdenita i wulfenita.[Va ser descoberta l'any 1958 a la mina Kasolo, a Shinkolobwe, Katanga(República Democràtica del Congo), l'únic indret on ha estat trobada.


Resultat d'imatges de cousinita



B) MINERALS QUE CONTENEN TORI:

1) Althupita
2) Aspedamita
3) Auerlita
4) Brannerita
5) Cabvinita
6) Cerianita-(Ce)
7)Cheralita
8) Coutinhoïta
9) Ekanita
10) Esquinita-(Ce)
11) Esquinita-(Y)
12) Euxenita-(Y)
13) Grup de la monazita
14) Huttonita
15) Ichnusaïta
16) Iraqita-(La)
17) Itrocrasita-(Y)
18) Kukharenkoïta-(La)
19) Monazita-(Sm)
20) Okanoganita-(Y)
21) Samarskita-(Yb)
22) Steacyita
23) Thorbastnäsita
24) Torianita
25) Torita
26) Tuliokita
27) Umbozerita
28) Vicanita-(Ce)

D'aquests 28 minerals en veurem els 5 següents:

1) BRANNERITA


               Resultat d'imatges de brannerita

La brannerita és un mineral de la classe dels òxids que rep el seu nom del geòleg estatunidenc John Casper Branner (1850-1922). És un mineral amb una alta radioactivitat. També és coneguda amb els noms cordobaita i lodochnikita.

La brannerita acostuma a presentar-se en forma de cristalls detrítics o en grans. Es formen només petits cristalls, que poden ser vítris. Cristal·litza en el sistema monoclínic, i la seva duresa oscil·la entre 4,5 i 5,5 a l'escala de Mohs. Pot ser de color negre, però més sovint es troben en tonalitats de groc a marró verdós. Pot mostrar fluorescència groga sota ona curta de llum ultraviolada. És dimorf de l'orthobrannerita, i forma una sèrie de solució sólida amb la thorutita.[3]
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la brannerita pertany a "04.DH: Òxids amb proporció Metall:Oxigen = 1:2 i similars, amb cations grans (+- mida mitjana); plans que comparteixen costats d'octàedres" juntament amb els següents minerals: ortobranneritathorutitakassitalucasita-(Ce)bariomicrolitabariopiroclorbetafitabismutomicrolitacalciobetafitaceriopiroclorcesstibtantitajixianitahidropiroclornatrobistantitaplumbopiroclorplumbomicrolitaplumbobetafitaestibiomicrolitaestronciopiroclorestanomicrolitaestibiobetafitauranpirocloritrobetafitaitropiroclorfluornatromicrolitabismutopiroclorhidrokenoelsmoreïtabismutostibiconitaoxiplumboromeïtamonimolitacuproromeïtastetefeldtitaestibiconitarosiaïtazirconolitaliandratitapetscheckitaingersonita i pittongita.
Es troba en la mateixes condicions que l'or, incloent els plaers (placers, en anglès), en pegmatites de granit i gneis granítics, en els conglomerats de còdols silicificats, en quars hidrotermal i als filons de calcita. S'hi troba juntament amb zircóxenotima-(Y)uraninitarútilor i apatita.
Només es coneix una varietat de la brannerita: l'absita. El nom fa referència al fet que el dipòsit va ser localitzat per un avió d'Air-Borne-Scintillator, un dispositiu connectat a una aeronau per a la localització de jacimentsminerals. Aquesta espècie conté al voltant d'un 12,7% de ThO2, i la seva fórmula és Ti7U2ThO20·5H2O, aproximadament. Va ser descrita per primera vegada en uns exemplar de Crocker's Well (Província d'Olary, Austràlia del Sud), tot i que també se n'ha trobat a Dead Horse Bay (península de Yorke), totes dues ubicacions a Austràlia.

Brannerite-38635.jpg          Resultat d'imatges de brannerita

2) HUTTONITA

Resultat d'imatges de huttonita                 Resultat d'imatges de huttonita

La huttonita és un mineral de la classe dels silicats. Va ser descoberta l'any 1950 a una platja de West CoastNova Zelanda per Colin Osborne Hutton (1910-1971), mineralogista neozelandès-estatunidenc professor de la Universitat de Stanford, de qui n'agafa el nom.

La huttonita és un nesosilicat de fórmula química ThSiO4. És el dimorf de la torita i és isostructural amb la monazita. El seu color varia de d'incolor a crema molt clar o verd clar. La seva duresa a l'escala de Mohs és 5.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la huttonita pertany a "9.AD - Nesosilicats sense anions addicionals; cations en i/o major coordinació" juntament amb els següents minerals: larnitacalcio-olivinamerwinitabredigitaandraditaalmandinacalderitagrossulàriahenritermieritahibschitahidroandraditakatoïtagoldmanitakimzeyitaknorringitamajoritamorimotoïtavogesitaschorlomitaspessartinauvarovitawadalitaholtstamitakerimasitatoturitamomoiïtaeltyubyuïtacoffinitahafnótoritathorogummitazircóstetinditatombarthita-(Y)eulitina i reidita.
La huttonita es compon (en pes) de 71,59% de tori, 19,74% d'oxigen, i 8,67% de silici, de manera que la seva composició és molt propera a la ideal estequiomètrica. Les impureses componen menys del 7% de la fracció molar, i les més importants que han estat observades són UO2 i P2O5.

Estructura atòmica de la huttonita al llarg d'una cadena de SiO4–ThO9(paral·lela a l'eix c). Verd: Th, gris: Si, vermell: O.[4]
La huttonita cristal·litza en el sistema monoclínic amb grup espacial P21/n. La cel·la unitària conté quatre unitats ThSiO4, i té unes dimensions a = 6.784 ± 0.002Å, b = 6,974 ±  0.003Å, c = 6.500 ± 0.003Å, i un angle inter-axial β=104.92 ± 0,03°. En aquest nesosilicat, cada catió de tori té coordinació [9]. En l'eix axial, quatre àtoms d'oxigen, que formen les vores de dos tetraedres SiO4 a cada banda de l'àtom de tori, formen una cadena (–SiO4–Th–) paral·lela a l'eix c. En l'eix equatorial, cinc àtoms d'oxigen que gairebé es troben en el mateix pla, representen els vèrtexs dels diferents tetraedres silicats coordinats amb cada tori. Les longituds dels enllaços Th–O axials són 2,43 Å, 2,51 Å, 2,52 Å, 2,81 Å i les dels enllaços Th–O equatorials, 2,40 Å, 2,41 Å, 2,41 Å, 2,50 Å i 2,58 Å. Els enllaços Si–O són gairebé igual de llargs, amb longituds de 1,58 Å, 1,62 Å, 1,63 Å i 1,64 Å.
La huttonita és isostructural amb la monazita. La substitució de les terres rares i el fòsfor presents en la monazita amb el tori i el silici de la huttonita genera una sèrie de solució sòlida. En el membre pur hattonita, s'ha observat la substitució contínua de tori per altres elements de les terres rares que poden formar fins a un 20% en pes. La presència de tori en la monazita pot ser de fins al 27% en pes. La substitució dels fosfats per silicats també ocorre associada amb la introducció de fluorurshidròxids i ions metàl·lics.
La huttonita és el dimorf de la torita. La torita cristal·litza en una forma tetragonal de més alta simetria i més baixa densitat en la qual els atoms de tori estan coordinats amb un oxigen menys, en una estructura octaèdrica. La torita és estable a temperatures més baixes que la huttonita, a una atmosfera, la transició de fase torita-huttonita ocorre entre els 1210 i 1225 °C. A major pressió augmenta la temperatura de transició. Es creu que aquesta temperatura relativament alta de transició explica la raresa relativa de la huttonita en l'escorça terrestre.A diferència de la torita, la huttonita no es veu afectada per metamictizació, és a dir, l'estructura interna dels cristalls de la huttonita no són destruïts a causa de l'acció d'elements radioactius.
Hutton va suggerir que les mostres de Nova Zelanda descrites l'any 1950 es van originar a partir de esquistos d'Otgao o menes pegmatítiques en els Alps Neozelandesos.
S'han trobat jaciments de huttonita en els següents països: AlemanyaAustràliaEstats UnitsFinlàndiaItàliaKirguizistanMèxicNova ZelandaPolòniaPortugalRegne UnitRepública TxecaRússiaSud-àfrica i Suècia.
La huttonita ha estrat trobada associada a altres minerals com: scheelitacassiterita, uranotorita, ilmenita i or natiu a Nova Zelanda i cheralita, i ningyoïta a Bogatynia, Polònia        

3) MONAZITA


Resultat d'imatges de monazita

El término monacita se usa para designar a un grupo de cuatro minerales distintos, de la clase 8 de los minerales fosfatos según la clasificación de Strunz. Es, junto a la bastnasita, la principal mena de tierras raras. Aparece normalmente en forma de pequeños cristales aislados de color pardo rojizo.
Atendiendo a su composición, podemos encontrar hasta cuatro tipos diferentes de monacita:
  • Monacita-(Ce), de fórmula: CePO4
  • Monacita-(La), de fórmula: LaPO4
  • Monacita-(Nd), de fórmula: NdPO4
  • Monacita-(Sm), de fórmula: SmPO4
Todos estas especies de monacita tienen la misma estructura cristalina, y pueden variar de color según las especies, y tener composiciones de monacita junto a otros minerales secundarios, el color puede variar de color pardo amarillento o rojizo pardo, verdoso o casi blanco. la monacita Los elementos que aparecen en la fórmula son los aprobados por la Asociación Mineralógica Internacional como los componentes de estos cuatro minerales, pero además suelen llevar impurezas de otros elementos, que pueden verse en la ficha de la derecha entre paréntesis según la formulación antigua, se listan en el orden de proporción relativa en el mineral, de tal forma que, por ejemplo, el lantano es el metal más abundante en la monacita-La. El sílice, SiO2, aparece en pequeñas cantidades, así como el uranio. Debido a la transición alfa del torio y el uranio, la monacita contiene una cierta cantidad de helio, que puede extraerse a través de la aplicación de calor.
La monacita es un mineral accesorio habitual en los granitos y en los gneis, la monacita detrítica puede acumularse en cantidades comerciales, en formas de arena de monacita. En la IndiaMadagascar, y Sudáfrica existen grandes depósitos de monacita.
Se extrae en Sri Lanka; en Urales de Rusia; en depósitos de estaño de Malasia, en República Popular del CongoIslandiaBrasilAlemaniaColoradoCaliforniaNuevo MéxicoCarolina del Norte y en Canadá. También fue descubierto en Argentina, provincia de Santiago del Estero, un yacimiento por serendipia en las Sierras de Sumampa.
La monacita destaca como fuente natural de torio, lantano y cerio. Debido a la presencia de torio, la monacita puede ser radioactiva.
La monacita-(Ce), es una fuente de cerio importante. El óxido de cerio es un compuesto básico para el pulido y se usa para pulir gemas y productos de vidrio, como cámaras, lentes y otros detalles de instrumentos ópticos.
El lantano que proviene del mineral de monacita, se utiliza en los catalizadores durante el proceso de refinado del petróleo.
El neodimio, otro componente de la monacita, se añade al cristal para dar un color violeta.
Existen diversos métodos para la datación de rocas empleados comúnmente en geocronología. Los cronómetros U-Th-Pb son probablemente los más precisos que pueden utilizarse para materiales geológicos con edades superiores a los 30 M.a. El método de U-Th-Pb se basa en el cálculo de la edad a partir de las concentraciones en que se encuentran estos elementos en el mineral. La datación a través del sistema U-Th-Pb sigue el siguiente esquema de desintegración:
235U—206Pb; 238U—207Pb; 232Th—208Pb.
El isótopo 204Pb es el isótopo estable y se calcula la edad de una roca, edad desde el cierre del sistema U-Th-Pb en él mineral, dadas buenas suposiciones acerca de la razón isotópica inicial del Pb. Pero para ser válido necesita de los siguientes requerimientos:
• El mineral se mantuvo cerrado al U, Th y Pb y a todos los hijos intermedios de la serie de reacción en la historia del mineral. • Buenos valores para la razón de Pb inicial. • Constantes de desintegración precisas. • La composición isotópica del U debe ser normal, es decir, no tener evidencias de fraccionamiento o fisión. • Disminuir errores analíticos-sistemáticos. • Aproximarse a modelos de single-multiple stages de la petrogénesis.
La monacita es un cronómetro apropiado para el estudio de eventos magmáticos y polimetamórficos debido a su alto contenido de Th y U, que todo el Pb tiene origen radiogénico y esa cantidad aumenta en el tiempo (Parrish, 1990) y que cumple los requisitos mencionados arriba para usar el método Th-U-Pb . La datación U-Th-Pb de este mineral mediante el microanálisis con sonda de electrones es una técnica desarrollada como una herramienta precisa de geocronología in situ (Suzuki y Adachi, 1991; Montel et al., 1996, Cocherie et al., 1998; Wiliams et al., 1999, Mezeme et al, 2006, Williams y Jercinovic, 2002, Sánchez et al.,2011), que provee valiosos resultados de datación aun en el caso de monacitas que hayan sufrido eventos metamórficos que involucren la interacción de fluidos y la recristalización (Cocherie y Albarede, 2001).
Además, algunos autores (Suzuki y Adachi, 1991; Montel et al., 1996; Braun et al., 1998; Cocherie et al., 1998; Crowley y Ghent, 1999) han mostrado que, gracias a su alta resolución espacial (1-2 micrones), la técnica de EPMA es el mejor método para detectar inhomogeneidades a una escala muy pequeña, lo cual ha permitido demostrar la carencia de procesos de difusión significativos en monacita a 700 grados (Cocherie et al., 1998) y aun a 900 grados (Braun et al., 1998). El efecto de la interacción fluido-mineral es comúnmente limitado a áreas cerca de fracturas y defectos del cristal; por lo tanto, la monacita magmática prístina y los subsiguientes eventos metamórficos pueden ser datados separadamente.
En diversos trabajos dedicados al estudio del método de U-Th-Pb (Michael J. Jercinovic et al., 2005; Joseph M. Pyle et al., 2005), hacen sus cálculos de concentraciones de los elementos en el mineral, usando mayormente las líneas de emisión más intensas. El caso más crítico de usar la línea más intensa es el del Pb (Mα), ya que esta tiene superpuesta una línea de emisión del Y (L2,3). En general lo que se hace es medir la línea más intensa del Y (Lα) y calcular la intensidad de la Y (L2,3), para deducir su contribución a la línea Mα del Pb. Esta forma de hacer las cuantificaciones adquiere incertezas en la concentración del plomo, debido a que el cálculo de la intensidad del Y- L2,3 puede no ser del todo confiable, dependiendo del programa de cálculo de intensidad. Con lo que en trabajo1​ se propone que la cuantificación del Pb se haga con la línea Mβ debido a que esta no presenta superpoción de otros elementos.
Fue descrito por Johann August Friedrich Breithaupt en 1829. El nombre monacita proviene del griego μοναζειν «monozoos», 'estar solo', en alusión a lo raro del mineral.
La monazita-(Nd) és un mineral de la classe dels fosfats, que pertany al grup de la monazita. Va rebre el seu nom l'any 1829 per Johann Friedrich August Breithaupt del grec μουάζω, ser solidari, en al·lusió a la raresa de la seva presència a les primeres localitats conegudes. El sufix "Nd" s'ajusta a la Regla de Levinson per a minerals de terres rares, per al membre dominant de neodimi de la sèrie monazita.
La monazita-(Nd) és un fosfat de fórmula química Nd(PO4). Va ser aprovada com a espècie vàlida per l'Associació Mineralògica Internacional l'any 1986. La seva duresa a l'escala de Mohs oscil·la entre 5 i 5,5.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la monazita-(Nd) pertany a "08.A - Fosfats, etc. sense anions addicionals, sense H2O, només amb cations de mida gran" juntament amb els següents minerals: nahpoïtamonetitaweilitašvenekitaarcheritabifosfamitafosfamitabuchwalditaschultenitachernovita-(Y)dreyeritawakefieldita-(Ce)wakefieldita-(Y)xenotima-(Y)pretulitaxenotima-(Yb)wakefieldita-(La)wakefieldita-(Nd)pucheritaximengitagasparita-(Ce)monazita-(Ce)monazita-(La)rooseveltitacheralitamonazita-(Sm)tetrarooseveltitachursinita i clinobisvanita.
Va ser descoberta al Mont Giove, a Vallone del Vannino, a la província de Verbano-Cusio-Ossola, al Piemont(Itàlia). Tot i no ser una espècie abundant, s'hi poden trobar jaciments a tots els continents del planeta, a excepció de l'Antàrtida.  

 Resultat d'imatges de monazita          Imatge relacionada

4) TORITA

Resultat d'imatges de torita mineral

Como ya hemos visto anteriormente, también es una de los minerales que contine uranio.
Se repite el concepto y la explicación dados en el capitulo en que hablamos del uranio.


La torita, de fórmula (Th, U) SiO4, es un raro nesosilicato u ortosilicato de torio, que cristaliza en el sistema tetragonal y es isomorfo con los minerales circón y hafnón. Es el mineral más común del elemento torio y casi siempre es muy radiactivo. Recibió ese nombre en 1829 para reflejar su contenido de torio. La torita fue descubierta en 1828 en la isla de Løvø, Noruega, por el vicario y mineralogistaHans Morten Thrane Esmark, quien envió los primeros ejemplares de este mineral negro a su padre, Jens Esmark, que era un profesor de mineralogía y geología.
Las muestras de torita generalmente provienen de pegmatitas ígneas y de rocas volcánicas extrusivas, filones hidrotermales y están en contacto con rocas metamórficas. También se sabe que se producen como pequeños granos de arenas detríticas. Los cristales son raros, pero si se encuentran suelen poseer forma de cristales prismáticos cortos con terminaciones piramidales. Suele presentarse en asociación con otros minerales como circónmonacitagadolinitafergusonitaytrialitauraninita y pirocloro.​
La torita es actualmente un importante mineral de uranio. Una variedad de torita, a menudo llamada "uranotorita", es particularmente rica en uranio y ha sido un mineral de uranio viable en BancroftOntarioCanadá. Otras variedades de torita son la "orangita", una variedad de color naranja, y la "calciotorita", una variedad impura con pequeñas cantidades de calcio.
La torita aparece habitualmente metamíctica e hidratada, por lo que es un mineral ópticamente isótropo y amorfo. Debido a las diferencias en la composición, el peso específico varía desde 4,4 hasta 6,6 g/cm3. La dureza es 4,5 y el lustre es vítreo o resinoso. El color es normalmente negro, pero también negro parduzco, naranja, amarillo-naranja y verde oscuro.
Debido a que la torita es altamente radiactiva, las muestras se han metamictizado. Esta es una condición en que se encuentran los minerales radiactivos que es resultado de los efectos destructivos de su propia radiación sobre su red cristalina. El efecto puede destruir una red cristalina por completo, dejando la apariencia exterior sin cambios.
Las fotos que mostramos no son las mismas y de esta manera podemos ver más ejemplos fotográficos de este mineral-
Resultat d'imatges de torita mineral   Resultat d'imatges de torita mineral

5) TORIANITA

                                  Thorianite-54888.jpg

La torianita es un mineral raro,​ originalmente descubierto por Ananda Coomaraswamy en 1904 como uraninita, pero reconocido como una nueva especie por Wyndham R. Dunstan. Se llama así a causa de su alto porcentaje de torio (alrededor del 70% de ThO2), aunque también contiene los óxidos de uraniolantanocerio y didimio(praseodimio y neodimio).
El helio está presente y el mineral es ligeramente menos radioactivo que la pechblenda, pero más difícil para protegernos de él, debido a sus rayos gamma de alta energía. Es más común en gravas-piedras preciosas aluvialesde Sri Lanka, donde se presenta principalmente en forma de pequeños y pesados cristales cúbicos negros, como desgastados por el agua. Los cristales más grandes (por lo general los tamaños llegan hasta alrededor de 1,5 cm, siendo muy raros los tamaños mayores de 2,5 cm; los más grandes son de 6 cm y de hasta 2,2 kilos) y proceden de Madagascar.
Basada en el color, el peso específico y la composición, se distinguen tres tipos de torianita:
  • α-torianita
  • β-torianita
  • γ-torianita
La torianita y la uraninita y forman una serie completa de disoluciones sólidas en material sintético y natural. La división entre las dos especies está en Th:U = 1:1 con U hasta el 46,50% y Th, del 45,3% al 87,9%​ Los elementos llamados tierras raras, principalmente Ce, sustituyen al Th en cantidades de hasta el 8% en peso. El cerio está probablemente presente como Ce4+. Se conoce la serie completa en material sintético: CeO2 - PrO2 - ThO2 - UO2. Pequeñas cantidades de Fe3+ y Zr también pueden ser isomorfas con Th. El plomo Pb presente es probablemente de origen radiogénico.
Variedades:
Aldanita -. Una variedad de torianita que contiene de un 14,9% a un 29,0% de UO2, y del 11,2% al 12,5% de PbO
Uranotorianita
Torianita con Cerio
Torianita conteniendo Lantano.


Generalmente se encuentran en depósitos aluviales, placeres en arenas de playa con minerales pesados y en pegmatitas.





  • Congo Belga.   

  • Resultat d'imatges de torianita mineral   Resultat d'imatges de torianita mineral